Garratibada de bon matí...

Mentre vaig fent tasques domèstiques - sí, a tots ens toca fer-ho - aquest matí poso la ràdio i escolto què diu la Sílvia Cóppulo al seu programa El Suplement.

He quedat garratibada.

S'han reunit a la taula una colla d'estudiants universitaris per explicar-nos quines són les seves expectatives de futur, davant la crisi actual. Estudiants d'ADE ( Admnistració i Direcció d'Empreses) i Periodisme/Comunicació, bàsicament.

Quatre apunts a l'engròs del que recordo:

•  P: Quina sortida té la teva carrera? R: Fer un màster
•  Jo, és que tinc les arrels aquí i marxar no ho veig clar. Per acabar de cambrera a un McDonalds a l'estranger...
•  A mí no se'm donen bé els idiomes, o sigui que no em plantejo marxar.
•  Treure's la carrera és fàcil. Costa entrar-hi, però després t'ho treus...

Les meves reflexions:

• Si aquests nois universitaris, que tenen entre 18 i 20 anys, ara no tenen ganes de menjar-se el món: quan ho pensen fer?
• Em sembla perfecte que les teves arrels siguin aquí. I tant! Però si amb 18 anys esperes que es vagin podrint mentre et surt una possible oportunitat, què hi penses fer?
• Si no se't donen bé els idiomes....hauries d'estar estudiant la carrera universitària que estudies?
• Si als teus pares la matrícula de la carrera els costa uns 3000€ + despeses allotjament/manteniment/transport + uns 8000€ que paguen la resta de contribuents per tal que puguis anar a la "Uni"...ha de ser "tan" fàcil treure's una carrera? Quin sistema tenim?

Aquests són comentaris d'universitaris. Per més inri, alguns estudiant ADE !

No m'ho puc creure. Si ens expliquessin que a "Riurelàndia" es munten Universitats per tenir la gent entretenida, a costa dels impostos de molts que treballen i que mai hi van poder anar, que les generacions que en surten ni es plantegen anar a buscar feina on sigui, que hi ha un esperit emprenedor que brilla per la seva absència....segur que ens fariem un fart de riure.

Si et diuen que Riurelàndia està passant al costat d'on visc jo...tinc una ràbia que em fa caure llàgrimes avall.

Perdoneu, cal canviar l'actitud. A la vostra edat, i amb una carrera universitària: agafeu les maletes. Anar a fer de cambrera al McDonalds potser et sembla una bajanada, però jo que he estat vivint a UK i patint tot el que representa treballar fora de casa, sí que sé que això té un valor.

Alerta, perquè ara podria ben ser que per donar-vos una feina  - a més de carrera, màster, postgrau, experiència , 3 idiomes ....- us demanin també que hàgiu viscut i treballat - del que sigui - a l'estranger. 

I llavors, què?

Vaig a prendre un altre cafè, potser resulta que entre planxa i planxa,

fer els llits i posar ordre a l'habitació m'he oblidat de prendre'l i no he entès res...